Escalada en roca | Montserrat - Sant Geroni
Via Mas Guasch al Puntal de l'Albarda Castellana
Tipo de Entrada: RESE�A | 9 Comentarios

Gran clàssica en un racó poc freqüentat de Montserrat

El dilluns, 30 d'abril de 2007, aprofitant el pont, vam pujar aquesta via, recentment reequipada, i a la que feia temps que li teníem ganes.

la roca (i la via) es veu des dels cims dels gorros (en direcció oest) i des dels miradors del camí nou de Sant Geroni.

El reequipament s'ha limitat a substituir expansions rovellades per parabolts de 12 mm, reunions de 2 parabolts amb argolla (la R4 sense argolla), a més d'algun espit no gaire vell. La resta són claus oxidats i retorçats, i encara que ho vam xapar pràcticament tot, alguns feien por. Tal i com ha quedat es pot pujar, però nosaltres ens vam ajudar d'alguns aliens (blau i vermell) per a assegurar algun pas.

És una via amb molta continuïtat, i la roca és variable, en pocs metres trobes roca excel·lent, al costat de mediocre i amb troços que es trenquen, molt recomanable el casc.

Aproximació: Pel camí nou de Sant Geroni, quan es deixa de veure el Cavall Bernat arribem a una roca (el Cigronet) que te una fletxa pintada darrera (no la veiem al caminar), baixem en direcció al peu de via per corriols bastant perdedors.

Ll1: Pugem buscant les xapes fins a una balma que flanquejarem a l'esquerra, fins a veure un altre parabolt, per aquí tot recte fins a una altra balma, a l'esquerra de la qual hi ha la reunió.

Ll2: Sortim en artificial un pél desplomat (en lliure diuen que és 6c i hi ha parabolts) fins a una savina, aquí podem continuar penjats o anar passant en A0/V fins a la reunió, que és d'estreps.

Ll3: Sortim en placa tot recte cap amunt per terreny bastant fàcil, quan es posa dret anirem cap a l'esquerra per pujar a la reunió evident i còmoda. Fixeu-vos en un estri que queda de les antigues assegurances, és de museu.

Ll4: El més difícil, anem negociant el diedre, fins que es posa molt vetical i es tanca, aquí sortim lleugerament a la dreta i després més fàcil fins a la reunió, que és d'estreps també.

Ll5: Fàcil però maco, sortim en lliure pel que queda de diedre, quan es tomba una mica el terreny veiem un sostre, el passem per l'aresta, on trobarem dos parabolts (i un espit rovellat). Vam passar en A0 perquè ja anàvem cansats, però es veu molt factible en lliure. Sortint dels parabolts ja és quart, però amb un bon pati i sense cap més assegurança. Després es va tombant (III) i trobem una reunió, nosaltres la vam fer a dalt de tot, en un arbre.

Descens: Desgrimparem l'agulla, assegurats d'un parabolt fins a un arbre al mateix coll, des d'aquí una tirada de III fins el següent cim, millor assegurats, perquè la caiguda és notable. Des de dalt, continuem carenejant fins que, per intuició, trobem un torrent a l'esquerra, seguint-lo per terreny gens fàcil arribarem al camí nou de Sant Geroni.

El temps no el poso perquè em fa vergonya, però compteu unes 3 hores almenys.Porteu unes 18 cintes, estreps i reunions. Recomanable els aliens blau i vermell. Les savines que trobem ja tenen una baga posada, i si volem penjar-nos de tot millor portar alguna baga primeta per alguns claus.

 

Escalada en roca | Montserrat - Frares Sud
Primavera Marciana (Miranda del Príncep)
Tipo de Entrada: RESE�A

Bonica via en un dels llocs més recòndits de Montserrat, solitud i ambient. Bona roca en general, però sembla massa poc trepitjada, de quan en quan salta una pedreta al posar el peu a sobre o cau alguna pedra. Cal anar amb compte.

(Croquis extret de www.ressenya.net)

Aproximació: Nosaltres vam pujar des de Can Massana, pel refugi Vicencs Barbé fins al Pas del Príncep, una mica més endavant vam agafar el camí del torrent de les Grutes (marques vermelles) per baixar fent una bona volta fins a quedar sota la roca (després de passar un blo immens), un cop allà per un caminot amb alguna taca blava i bastant selvàtic i trencat pugem fins a una repisseta d'herbes i terra. Es veuen les primeres xapes.

Recorregut:

Ll1: Ens enfilem fins a la primera xapa (IV), si volem passar en lliure la ressenya marca 6+ (No sé què vol dir: 6b+, 6c, 6a+...). Jo veia una mala caiguda al xapar la segona (repiseta) i vaig fer un pas d'estreps gens fàcil i des de la segona vaig sortir en lliure (amb el primer pas d'A0 surt V) molt ben assegurat fins que es fa més f'acil, que ja no hi ha més xapes, vaig llaçar un merlet i potser es podria posar algun friend, però es puja bé. Reunió còmoda. 40-45 m. Entre les xapes hi ha un copperhead amb bastant mal aspecte, ull si us agafeu!.

Ll2: Pugem en lleugera diagonal cap a la dreta (trobem 3 xapes) amb algun pas de IV. Quan arribem a la repisa que travessa tota la paret anem uns vint metres cap a la dreta (I) fins a trobar la reunió. 35m

Ll3: Ataquem el sostre en A2e fins que va perdent verticalitat i podem sortir en lliure (IV+) molt bonic i ben assegurat fins a la reunió. 25m. (Els dos o tres primers passos són quasi A3e)

Ll4: Sortim de la reunió pràcticament caminant per atacar el resalt pel lloc més dret (xapa) on amb un pas de V el superem i continuem en III-IV fins a un altre sostret: 35m. (Vigileu de no caure abans de la segona xapa que la repisa és enorme!)

Ll5: Travessem el sostre amb un parell de passos d'A2e i sortida preciosa en IV+ per arribar a dos xapes a terra on podem fer l'última reunió. 15m. Hi ha un escapament per l'esquerra esquivant el sostre, però val la pena fer-lo per la sortida en lliure.

Descens:

Continuem pujant caminant fins el cim de la Miranda del Príncep, d'allà baixem per una canal arbrada fins el coll. Després seguim per la dreta de les agulles que trobem (2) marcades amb fites, fins a arribar al mateix Pas del Príncep. Des d'aquí podem baixar cap al refugi o continuar fins el Coll de Porc i baixar per la vessant nord.

Material:

Almenys 15 exprés, estreps i reunions. Porteu cintes llarges per evitar el fregament. Casc imprescindible!

Altres comentaris:

També s'hi pot accedir per camí de la Cova de l'Arcada (des del Torrent del Castell o des de l'aparcament del Vermell) i pujar fins aquí. Orientació Sud-Sudest.

Monday 29 de January de 2007, 00:00:00
RETORN a la Gómez Xalmet (25 anys després)
Tipo de Entrada: RELATO | 8 Comentarios

Sensacions i reflexions al tornar a pujar aquesta via 25 anys després de l´últim cop i més de 30 del primer

Ara fa uns vint-i-cinc anys, vaig repetir per cinquè o sisè cop aquesta via, de les més clàssiques de la zona se Sant Benet. Cada cop que canviava de botes o tornant d’una lesió, tornava a fer aquesta via lògica i assequible a prop de Sant Benet.

Era una mena de test per a mi, la coneixia i en treia una idea objectiva del meu estat de forma (i tècnica) comparant cada ascensió amb l’anterior.  Però hi ha algunes d’aquestes escalades que són diferents:

 - La primera, doncs en aquell moment va ser la via més difícil que havia fet fins a les hores, i sent tan maca ens va quedar un regust d’aventura aconseguida i de salt qualitatiu endavant en la nostra progressió com a escaladors. D’això en fa més de trenta anys i encara recordo l’arribada al cim i els tres pitons (ara se’n diuen claus) que vam posar, dos d’ells al primer llarg (llavors el segon, es feia reunió a la xemeneia) que era d’artificial no equipat i un altre al penúltim (quart d’ara, cinquè d’abans).

 - L’última abans de deixar d’escalar, que va servir per força-la totalment en lliure, doncs el tram que era d’artificial no equipat (no gaire equipat de fet) el fèiem en A0 amb passos en lliure entre mig, aprofitant els claus que hi havien (algun fora de la fissura) doncs era una cosa gens mal vista aleshores. Havia sentit que es podia fer sense agafar-se de res i ho vaig anar a provar i em va sortir. Segurament era el més difícil que havia fet fins llavors, per tant vam cotar la graduació de V+, que era el màxim que ningú s’atrevia a posar a una via.

 - La que vaig fer ahir. Era una tornada al passat, encara que la memòria juga males passades i és difícil de comparar, el meu repte era passar el primer llarg en lliure, sense agafar-me de res que no fos roca, i em va sortir. Però ara hi ha sisens, setens i diuen que vuitens i novens (jo no els conec ni els coneixeré mai), i he tingut l’oportunitat de fer algunes vies de 6a i 6a+ a vista, que deu ser per on està el meu límit personal sense entrenar, i per comparació, després de fer la via, li vaig dir al meu company: “Acabo de fer el primer 6a en via llarga” Perquè allò de cinquè no en te res, el meu dubte seria si cotar-lo de 6a+ per ser la roca tan relliscosa.

Va ser una pujada emocionant, recordant passos, descobrint de nou racons de la paret, tornant a tocar les invencibles savines (una d’elles no l’ha aconseguit... pobreta) que a tantes cordades han assegurat , trobant una pila de parabolts que no substituïen antics burils (o potser sí, ja sabeu, la memòria...), trobant una perfecta línia de burils/parabolts al tros complicat (quina tranquil·litat per si has de caure), en comptes de claus mal posats...

No sé si es poden fer comparacions, però sí que em sembla que hem de ser el més justos possible amb les graduacions (sobre tot en vies clàssiques) per evitar disgustos. Ja sé que és difícil, però quan llegia les piades sobre la via ho veia clar: A Wasma li agafava una “depressió” pel que li va costar de passar (un V+), perquè en flx li deia que l’any 85 era V+ (ja heu vist que no era mentida); Lis ho diu millor “V o +”, que era la manera de graduar en aquells moments; i alguna resposta deia que “a les ressenyes posava V+” com si fos una cosa inamovible.

No fa gaire vam fer la Siddharta a la Bola de la Partió, amb una ressenya d’aquella época, i ja vam tenir un primer contacte amb els IV+ de llavors (si posessin V+ hauria tragat tranquil·lament), quan la graduació es veia ràpidament estirada cap a baix per la nostra incapacitat de graduar un VI.

No tinguem vergonya de semblar fluixos i diguem el grau que sincerament creiem que tenen les vies, amb això ajudarem als altres que vinguin darrera. Si resulta que per a nosaltres és 6b i a tothom li sembla que és V+, doncs estarem equivocats i ja està: un mal dia, no veure la pressa decisiva per passar, anar massa cansat o massa entrenat...

Si no ho diem, i el foro del Madteam és un lloc excel·lent per fer-ho, a tots els que vinguin darrera  els passarà igual que a nosaltres, i marxaran pensant que han tingut un mal dia en comptes de dir la dificultat que els ha semblat que hi havia.

Res més que compartir, amb qui em vulgui llegir, una estona d’emoció, un plaer indescriptible pel qui no ho ha viscut una situació semblant, em sembla que vaig deixar per la paret uns quants anys, i que avui, dilluns, no em noto tan vell com ara fa dos dies.

 Bones trepades!